Fernando Sabés Turmo és periodista doctorat per la Universitat Autònoma de Barcelona amb una tesi sobre els mitjans audiovisuals a l’Aragó i també professor de la facultat de Ciències de la Comunicació d’aquesta mateixa universitat. Sabés, autor de dos llibres sobre la pràctica del periodisme i la comunicació, és també coordinador de la part acadèmica del Congrés de Periodisme Digital, trobada que enguany ja ha celebrat la seva desena edició. Per aquest professional i docent, el periodisme ciutadà és una pràctica que permet als ciutadans generar continguts informatius però, en cap cas, s’ha de confondre amb la pràctica del periodisme, una professió que comporta una gran responsabilitat.
-
Els estudiants surten preparats per a treballar en un mitjà digital?
Crec que sí, i crec que no hi ha diferències entre un ciberperiodista i un periodista. Un periodista s’ha de comportar com a tal, independentment del suport. Pero la forma de fer periodisme no ha de canviar encarà que canviï la forma de redacció.
Crec que els professionals o els que estudien periodisme sí que surten ben preparats.
-
No es necessita cap capacitat extra per a treballar en un mitjà digital…
Bé, jo només dic que per a ser un bon ciberperiodista has d’ésser un bon periodista amb certes habilitats tecnològiques. T’has de comportar de forma similar: has de treballar amb les fonts com les treballarien en un sistema tradicional, has de tenir també un codi deontològic… No podem pensar que un ciberperiodista és una espècie diferent. Canvia el suport, amb la qual cosa nosaltres, com a professionals, hem de tenir la suficient capacitat per a adaptar-nos-hi.
-
De la manera com hi ha assignatures específiques per a ràdio, televisió i premsa, no n’hi ha per als mitjans digitals, per saber com aplicar els coneixements periodístics a Internet.
Les noves tecnologies no només s’incorporen amb un canvi de pla d’estudis, sinó que el docent les ha d’anar incorporant en el seu àmbit diari. Hem d’aconseguir que tothom que surti llicenciat sàpiga crear-se una pàgina web. Probablement després ells no la dissenyaran, però sí que la podran actualitzar sense massa problemes. El nou pla d’estudis hauria de contenir quelcom vinculat al ciberperiodisme, però també hauria de deixar oberta la porta a noves possibilitats que ens oferiran les noves tecnologies en els pròxims anys.
-
Internet és un mitjà ràpid i que se suposa s’actualitza molt més que ràdio, televisió i premsa. Aquesta rapidesa que exigeix pot fer que s’acabi donant per certes informacions o fonts que amb un altre mitjà es contrasten més?
No hauria de passar: el periodista ha de treballar exactament igual. Jo, com a periodista, mai publicaria, encara que l’hagués de publicar de forma ràpida, una informació que no tingués contrastada i ratificada per unes fonts fiables. Podem pecar, però llavors no estarem actuant bé com a periodistes, estaríem pervertint la professió. Hi hauria d’haver una actualització pràcticament contínua, però mai en perjudici de la qualitat de la informació. A Internet es constaten més errors, en els ciberdiaris, que no en els diaris en paper, de moment. Caldria reflexionar sobre quant personal es destina a un ciberdiari i quant personal es destina a la premsa, el percentatge és interessant.
-
No compten amb els mateixos recursos la redacció impresa que la digital?
No, està desequilibrat.
-
Una solució seria fusionar les dues redaccions o les maneres de treballar i els ritmes que se segueixen són massa diferents?
Crec que sí, però és un procés que no es pot imposar sinó que ha d’ésser progressiu, i que s’està donant. En el moment que se surti d’aquesta crisi econòmica, el sector dels mitjans de comunicació haurà patit una correcció important que generarà unes noves formes d’elaboració de la informació. Al final es convertiran en uns multimèdia que elaboraran productes per als diferents segments o línies de negoci. S’haurà de concentrar i s’haurà de focalitzar la redacció per a tots els multimèdia o per a tots els mitjans que s’estiguin conformant com a multimèdia.
-
Internet és el mitjà més consultat per la gent jove mentre que els diaris en paper estan quedant per a la gent gran. És un problema d’accés o el que passa és que existeixen diferències a nivell de continguts: s’enfoca més la versió digital a la gent jove?
No crec que els continguts estiguin adaptats a la gent jove, ja que es deriven dels mitjans tradicionals, que al final continuen sent els majoritaris a l’hora del consum de la informació i els que marquen l’agenda. Si que es busquen noves fonts, però es va a ratificar amb el producte tradicional que té la seva versió a Internet. És un problema més de costum a l’hora de consumir informació o de consumir un altre tipus de continguts. S’està parlant de públic jove, que és el que consumeix cada vegada més internet: aquest públic jove cada dia és més, i com a jove cada dia s’amplia aquesta edat, per tant, tot i que hi ha una esquerda digital, aquesta cada vegada és menor i cada vegada ho serà més, amb la qual cosa tota l’estructura del sistema de mitjans actual haurà de fer la seva reconfiguració. Com es finançaran aquests productes digitals i quin serà el seu model de negoci? Encara no s’ha obtingut el model de negoci real, que s’haurà de redefinir. El pastís publicitari s’ha reduit i han aparegut més mitjans. Tot això haurà de definir un nou model de gestió dels mitjans de comunicació, i probablement haurà d’ésser molt diferent a l’actual.
-
Diari digital amb accés de pagament?
No, això no. Ni ha funcionat el diari digital amb accés de pagament, ni l’intermig, és a dir, que només es podien veure fotografies en baixa resolució i els dos primers paràgrafs i llavors pel següent calia pagar. No ha funcionat… Però algun model cal, algú haurà de finançar.
-
Una alternativa fora de la publicitat?
No ho sé. Però que caldrà tenir una alternativa, segur.
-
A nivell de fiabilitat de la informació, encara que la gent consulti cada vegada més Internet, se li dóna el mateix valor?
Per confirmar allò que es rep per un canal no tradicional encara es va al mitjà tradicional, és igual que sigui en paper o en digital, però al mitjà tradicional. La fiabilitat ja no és un problema de suports, sinó de qui et dóna aquella informació, que sigui una capçalera de referència.
-
Internet, amb els blocs i altres eines, dóna moltes opcions a tothom de pujar informació i treballar-la. És possible que un ciutadà sigui periodista sense tenir la formació?
No. Hi ha hagut un error i és denominar periodisme ciutadà a aquesta generació de continguts informatius generats per qualsevol persona. No la critico, és important que qualsevol pugui generar continguts informatius. Però quan una persona destina quatre anys a formar-se com a periodista adquireix uns hàbits, una formació, un comportament amb les fonts, una sèrie d’instruments i de formes de comportament i de reflexió que un ciutadà del carrer no té. La rigorositat per a treballar amb les fonts és un dels elements clau. Com ho farà el ciutadà? Sabrà plasmar aquests continguts de manera que siguin noticiosos i no tendenciosos? Al final el que es produeix és una sobreinformació per saturació. El que li manca a Internet és qui garanteix que allò que s’explica és cert.
-
Així el periodisme ciutadà…
Jo intentaria buscar uns altres termes. Periodisme ciutadà… per a mi no és periodisme, és una manera de generar informació però sense la rigorositat que ens hauria de garantir el periodisme. Una altra cosa és que hi hagi periodisme ciutadà que si que tingui aquesta rigorositat i aquestes maneres i rutines.
-
És gràcies a Internet que existeix aquest fenomen?
Hi ha mitjans en paper que han intentat buscar una fòrmula similar. Internet el que ha fet és multiplicar-ho.
-
Les possibilitats d’informació que es donen en un forum o en un xat a Internet i que els mitjans tradicionals han incorporat amb comentaris sobre les notícies és similar o, malgrat la possibilitat de comentar, la comunicació en els mitjans tradicionals continua essent unidireccional?
Aquí ens trobem amb una informació que després té uns posts d’opinió, ja no parlaríem de periodisme informatiu sinó d’opinió. Evidentment això democratitza la possibilitat d’opinar, però no de generar informació, i en el cas que generés informació s’haurien de contrastar aquests continguts. A mi el que em preocupa és que qualsevol pot dir el que vulgui, i no passa res, i quan un periodista diu quelcom és perquè suposadament, o almenys idílicament, ho té contrastat. Aquesta és la gran diferència. El treball dels periodistes requereix una responsabilitat absoluta, estem jugant amb informació, amb temes que són susceptibles i que poden afectar a persones. Allò important és ser bons professionals i contrastar, treballar, analitzar i no publicar res sense que estigui perfectament justificat, argumentat i documentat. Aquesta és la diferència d’un periodista enfront el que pot dir qui vulgui.
Per Alexandra Aragón Ferrón
Comentaris recents