Una de les conferències que més èxit va tenir va ser la impartida per Rafah Harfoush, la directora de la campanya de comunicació en noves tecnologies de l’aleshores candidat a la presidència dels EUA, Barack Obama, i que finalment es va convertir en el primer president negre de la història del país. Harfoush és experta en nous mitjans de comunicació i en l’impacte que la tecnologia té en les empreses, i col·labora en les organitzacions a construir estratègies efectives amb interacció entre els seus empleats, els consumidors i el públic en general.

En el marc de l’acte inaugural del congrés, el passat dilluns dia 18, Harfoush va intervenir per explicar la seva experiència com a responsable principal de la campanya del candidat demòcrata a través d’Internet. Segons ella, l’èxit electoral d’Obama es va basar, en gran part, en l’ús correcte i adequat de les noves tecnologies per difondre el programa del candidat i donar a conèixer la seva personalitat de forma immediata i eficaç. Harfoush va defensar el fet que van implicar de ple el ciutadà en la causa política, a través de l’ús de les xarxes socials com el ‘Facebook’, el ‘Myspace’ o el ‘Twitter’. “No necessitàvem dependre de la premsa local, només ens limitàvem a penjar un vídeo a la web i milions de persones el veien a l’instant”. Va remarcar que Internet sempre ha d’estar al Server de les persones, per la qual cosa és necessari que tothom s’hi impliqui: “Tota aquesta tecnologia és apassionant, però fonamentalment té a veure amb les relacions humanes, l’aspecte més antic de totes les comunitats”.  Harfoush opina que Europa pot importar aquesta forma de fer política si els partits segueixen dos consells, els que ells van seguir en la campanya d’Obama: “Estar on hi ha la gent i escoltar-la”. Així doncs, avui en dia la massa social s’aglutina a Internet, on rau el centre de la qüestió: si som a Internet, som prop de la gent. “Tot el que vam fer va ser connectar amb la gent, perquè fonamentalment era un moviment sobre les persones.” Ella ha estat capaç d’explicar com els mitjans de comunicació social s’han convertit en una forma per aconseguir una finalitat, “una eina que assoleix una estratègia”.

Però aquest ús de les noves tecnologies no només van representar un bon element ‘publicitari’ per d’Obama, sinó que gràcies a aquest salt a Internet, el candidat va obtenir el 67% dels 750 milions de dòlars totals recaptats per la campanya, a través de donacions via xarxa de 25, 50 i 100 dòlars. Així doncs, una iniciativa que li va sortir rodona al president dels EUA: es va donar a conèixer de forma ràpida, gratuïta i molt extensa i, a més, va obtenir una gran suma de beneficis per al partit.

Web oficial de Barack Obama — http://www.barackobama.com/index.php

Barack Obama a ‘YouTube’, on es poden veure el gran nombre de vídeos de la campanya i també com a president dels EUA — http://www.youtube.com/barackobama

Un dels vídeos promocionals d’Obama amb una cançó basada en el ‘Yes, we can’

Anna Julvé Busquets

El autor original de la red social, Pablo Corral Vega, es un conocido fotoperiodista ecuatoriano, nacido en 1966, que ha publicado su trabajo en las mejores revistas de su género: National Geographic, New York Times Sunday Magazine, Geo y otras publicaciones internacionales. Además, es autor de cinco libros de fotografía, como Ecuador, de la Magia al Espanto y Andes.

En la red social Nuestra Mirada cada usuario debe ser fotoperiodista profesional y, una vez autorizado, tiene su propia página en la que puede publicar textos, fotografías, videos y también cabe la posibilidad de tener un blog personal. Asimismo, información sobre talleres, encuentros y todo tipo de actos y celebraciones relacionadas con esta área son elementos que ofrece el foro de que dispone la web, siempre, claro está, con la ayuda de todos sus usuarios.

Este participativo lugar de encuentro tiene unas normas, y la primera de ellas es ser selectivo con la información: no colgar excesivas fotos o materiales de mala calidad, hecho que refleja la excelencia que quieren tener y demostrar sobre el material aportado por cada miembro. Además, las fotos son del autor y se respeta rigurosamente el copyright, por lo que rompe el esquema de algunos materiales que se cuelgan en otras redes sociales, en las que pasan a ser públicos. Actualmente en www.nuestramirada.org hay suscritos 1.023 usuarios fácilmente identificables, tanto a ellos como a sus fotografías, en la sección miembros, de la página web. No obstante, este número de afiliados va creciendo poco a poco cada semana.

Uno de los objetivos por el que se ha creado esta red social es por la dificultad que tienen los fotoperiodistas iberoamericanos para hacer llegar su material a las principales publicaciones del mundo. Además, se pretende que sea un espacio puente entre los fotógrafos y los editores que seleccionan el material, incluso que exista la posibilidad de descubrir nuevos talentos del mundo de la imagen congelada.

El proyecto ha sido posible gracias al Centro Knight para las relaciones Internacionales, vinculado a la Universidad de Miami, y al trabajo desinteresado de personas interesadas en Iberoamérica y en su cultura.

MARINA MUÑOZ BENITO

Fent referència al post que ja es va fer sobre el Menéame, he trobat aquest vídeo en què parla el seu co-fundador i m’ha semblat interessant.

Marta Rubio

En aquest sentit, és molt important el paper que juguen els filtres socials de notícies, com Digg, Reddit, Netscape o Menéame, tal i com dèiem. En aquestes pàgines web els usuaris voten les notícies, que un mateix usuari pot pujar a la pàgina. Així, mitjançant  la votació de les notícies, l’usuari permet que aquesta notícia romangui més temps a la pàgina web i que proporcioni més guanys en publicitat, que en els temps que corren, són molt importants perquè la premsa es mantingui. Aquest tipus de raonaments han portat a què alguns editors es plantegin la idea d’incorporar eines que permetin certs tipus de comportaments socials, com ara, botons que possibilitin que el lector enviï de manera còmoda i ràpida la notícia que acaba de llegir a un filtre social, emmagatzemi la direcció de la pàgina en serveis com del.icio.us (http://del.icio.us) o l’enviï a un altre usuari mitjançant correu electrònic.

La rendibilitat d’aquest tipus d’eines com a generados de visistes és clara, ja que cada vegada que una notícia és enviada a una d’aquestes plataformes i acaba sent portada, es converteix immediatament en la notícia més llegida del dia en el diari corresponent, així com també passa si una notícia és citada en algun dels blogs de referència.

L’augment d’aquest tipus de llocs web, unida a la forta vinculació que provoquen en els usuaris, els converteix en un element molt important, que segurament, formarà part dels diaris del segle XXI.

La progressiva participació dels lectors arriba al punt de que esdevinguin no només opinadors, sinó també enviadors de notícies o votadors o, fins i tot, en elements centrals del procés de producció de les notícies, en reporters ciutadans. Però bé, aquest és un debat que ja hem tractat en aquest blog i que no cal repetir.

Així doncs, l’augment d’aquest filtres socials, més l’augment de l’audiència dels diaris digitals, ja tinguin només edició digital o bé, els que tradicionalment només tenien l’edició impresa i que ara s’han passat també a la xarxa, fan que públic lector internauta s’incrementi d’una manera que fins fa només cinc anys era impensable. D’aquesta manera, perquè el periodisme convencional sobrevisqui a aquesta crisi que està vivint, hauria d’incloure elements que fomentessin la participació ciutada i la interacció entre el mitjà i el seu públic, que sempre se l’ha tractat com ens llunyà i amb poca capacitat de decisió i d’opinió.

Per Marta Rubio Parcet

Algunes pràctiques, com el plagi, han viscut un increment impressionant gràcies a la xarxa. I és que internet ens dóna les fonts a les quals es pot copiar, i a més, es converteix una via per difondre-la. Precisament, fa uns dies, es feia públic l’invent d’una empresa catalana per lluitar contra el plagi i descobrir possibles textos copiats, amb la possibilitat, fins i tot, d’identificar-ne la font.

Un altre perill és el que el periodista Àlex Grijelmo anomena “la juxtaposició il·legítima”, és a dir, situar juntes algunes dades que, tot i ser certes per separat, ens porten a una conclusió errònia. Les cerques a Internet ens fan vincular dades que, en condicions normals, són fets inconnexos, fent que el periodista confongui el que és versemblant amb el que és veritat.

La lluita contra l’anonimat és una altra qüestió a vigilar. Tradicionalment, les denúncies anònimes que arriben a un mitjà no tenen valor fins que no les confirma un periodista professional. Tampoc es publiquen opinions fins que s’identifica la persona que les defensa, per exemple, a l’espai de Cartes al director.

Però sens dubte, un dels problemes que més s’ha vist incrementat ha estat el poder per difondre mentides i informació falsa. Si amb els mitjans tradicionals, les calúmnies, les injúries o simplement les mentides circulaven entre els lectors, oients i espectadors, però podien ser reparats i rectificats en part pels tribunals, ara és gairebé impossible.

La força d’internet escampa i difon la informació falsa a una velocitat impossible de frenar. Els tribunals només poden compensar el perjudicat, però quan es produeixen danys contra l’honor o la imatge d’una persona, ni tan sols una sentència favorable per la víctima pot acabar amb ells a internet. El problema, com molts autors apunten, és que amb Internet, les mentides mai moren: com es poden eliminar totes les mentides que s’han escampat indiscriminadament per la xarxa?

Alba Carmona

Los miembros de Periodismo Ciudadano se definen como partícipes de un espacio dedicado al debate. Se trata, también, de una puerta abierta para conocer, mediante sus noticias y aplicaciones, los espacios digitales que generan información e incluso son noticia por el mal uso de sus usuarios o el elevado impacto que tienen en el mundo real.
Entrando en esta página los lectores podemos ponernos al día y seguir la actualidad más inmediata de aquello que ocurre, no solamente dentro de las corrientes del periodismo ciudadano, sino incluso de las novedades que se producen dentro del mercado digital a través de la creación de nuevas plataformas, asociaciones y flujo de ideas entre internautas. En un grado más de implicación, el periodismo ciudadano en general y el dinamismo de este portal en particular, pueden iniciar el camino a una nueva forma de comunicar basada, no ya en la generación de contenidos, sino en la síntesis y gestión de esos contenidos de forma más funcional y sencilla para el internauta, con el objetivo de ahorrar tiempo y mejorar el rendimiento.
El equipo formado por Óscar Espíritusanto, Rosa Jiménez Cano, Jacinto Lajas, Paula Gonzalo, Manuel Maqueda y Antonio Fumero, así como la colaboración de Jaime Estévez, Fernando Nuño Santana, Emilio Pérez del Yerro y Rut Munguira priman la calidad de los contenidos y ofrecen a sus lectores una gran base de recursos para poder conocer las últimas novedades acerca del periodismo ciudadano. Esos mismos contenidos permiten navegar transversalmente por la red fomentando así una función pedagógica en el espectador que tal vez los responsables de la web no pensaron que pudiese ocurrir. Felicidades.

Daniel Vilosa Blanchod

Divxonline.info és una de les pàgines més completes que hi ha. Hi trobem sèries i pel·lícules de tot tipus. Estan organitzades per plataforma (megavideo, divx…) i per gèneres. Un cop vista la pel·lícula la gent pot comentar què li ha semblat, tot i que està controlat perquè la gent no posi més del compte, com per exemple, el final de la pel·lícula. Cal dir que des que aquesta pàgina va començar ha patit modificacions. Va començar sent exclusivament gratuïta, i ara, tot i que també segueix sent gratis, els que no paguen tenen desavantatges. Per exemple, per veure una pel·lícula de Megavideo, pots veure 70 minuts seguits, i quan sobrepasses aquest límit, has d’esperar 54 minuts per continuar veient la pel·lícula. La forma que t’ofereixen per evitar aquests talls en el servei és subscriure’s a Megavideo  i pagar una quota. D’aquesta manera pots veure pel·lícules de manera il·limitada.

Trobo que un projecte que inicialment era gratuït, s’ha convertit en un negoci. Han vist que poden fer més diners que solament amb la publicitat i ho estan aprofitant en detriment dels usuaris. Tot i així, surt més a compte tenir paciència i esperar per veure la pel·lícula completa (o començar a carregar-la una estona abans de veure-la perquè quan la vagis a veure la limitació de 54 minuts hagi desaparegut) que no pas anar al cinema ja que avui dia està molt car.

Rebeca Escolano Nogueira

Fernando Sabés Turmo és periodista doctorat per la Universitat Autònoma de Barcelona amb una tesi sobre els mitjans audiovisuals a l’Aragó i també professor de la facultat de Ciències de la Comunicació d’aquesta mateixa universitat. Sabés, autor de dos llibres sobre la pràctica del periodisme i la comunicació, és també coordinador de la part acadèmica del Congrés de Periodisme Digital, trobada que enguany ja ha celebrat la seva desena edició. Per aquest professional i docent, el periodisme ciutadà és una pràctica que permet als ciutadans generar continguts informatius però, en cap cas, s’ha de confondre amb la pràctica del periodisme, una professió que comporta una gran responsabilitat.

• Els estudiants surten preparats per a treballar en un mitjà digital?

  Crec que sí, i crec que no hi ha diferències entre un ciberperiodista i un periodista. Un periodista s’ha de comportar com a tal, independentment del suport. Pero la forma de fer periodisme no ha de canviar encarà que canviï la forma de redacció.

  Crec que els professionals o els que estudien periodisme sí que surten ben preparats.

• No es necessita cap capacitat extra per a treballar en un mitjà digital…

  Bé, jo només dic que per a ser un bon ciberperiodista has d’ésser un bon periodista amb certes habilitats tecnològiques. T’has de comportar de forma similar: has de treballar amb les fonts com les treballarien en un sistema tradicional, has de tenir també un codi deontològic… No podem pensar que un ciberperiodista és una espècie diferent. Canvia el suport, amb la qual cosa nosaltres, com a professionals, hem de tenir la suficient capacitat per a adaptar-nos-hi.

• De la manera com hi ha assignatures específiques per a ràdio, televisió i premsa, no n’hi ha per als mitjans digitals, per saber com aplicar els coneixements periodístics a Internet.

  Les noves tecnologies no només s’incorporen amb un canvi de pla d’estudis, sinó que el docent les ha d’anar incorporant en el seu àmbit diari. Hem d’aconseguir que tothom que surti llicenciat sàpiga crear-se una pàgina web. Probablement després ells no la dissenyaran, però sí que la podran actualitzar sense massa problemes. El nou pla d’estudis hauria de contenir quelcom vinculat al ciberperiodisme, però també hauria de deixar oberta la porta a noves possibilitats que ens oferiran les noves tecnologies en els pròxims anys.

• Internet és un mitjà ràpid i que se suposa s’actualitza molt més que ràdio, televisió i premsa. Aquesta rapidesa que exigeix pot fer que s’acabi donant per certes informacions o fonts que amb un altre mitjà es contrasten més?

  No hauria de passar: el periodista ha de treballar exactament igual. Jo, com a periodista, mai publicaria, encara que l’hagués de publicar de forma ràpida, una informació que no tingués contrastada i ratificada per unes fonts fiables. Podem pecar, però llavors no estarem actuant bé com a periodistes, estaríem pervertint la professió. Hi hauria d’haver una actualització pràcticament contínua, però mai en perjudici de la qualitat de la informació. A Internet es constaten més errors, en els ciberdiaris, que no en els diaris en paper, de moment. Caldria reflexionar sobre quant personal es destina a un ciberdiari i quant personal es destina a la premsa, el percentatge és interessant.

• No compten amb els mateixos recursos la redacció impresa que la digital?

  No, està desequilibrat.

• Una solució seria fusionar les dues redaccions o les maneres de treballar i els ritmes que se segueixen són massa diferents?

  Crec que sí, però és un procés que no es pot imposar sinó que ha d’ésser progressiu, i que s’està donant. En el moment que se surti d’aquesta crisi econòmica, el sector dels mitjans de comunicació haurà patit una correcció important que generarà unes noves formes d’elaboració de la informació. Al final es convertiran en uns multimèdia que elaboraran productes per als diferents segments o línies de negoci. S’haurà de concentrar i s’haurà de focalitzar la redacció per a tots els multimèdia o per a tots els mitjans que s’estiguin conformant com a multimèdia.

• Internet és el mitjà més consultat per la gent jove mentre que els diaris en paper estan quedant per a la gent gran. És un problema d’accés o el que passa és que existeixen diferències a nivell de continguts: s’enfoca més la versió digital a la gent jove?

  No crec que els continguts estiguin adaptats a la gent jove, ja que es deriven dels mitjans tradicionals, que al final continuen sent els majoritaris a l’hora del consum de la informació i els que marquen l’agenda. Si que es busquen noves fonts, però es va a ratificar amb el producte tradicional que té la seva versió a Internet. És un problema més de costum a l’hora de consumir informació o de consumir un altre tipus de continguts. S’està parlant de públic jove, que és el que consumeix cada vegada més internet: aquest públic jove cada dia és més, i com a jove cada dia s’amplia aquesta edat, per tant, tot i que hi ha una esquerda digital, aquesta cada vegada és menor i cada vegada ho serà més, amb la qual cosa tota l’estructura del sistema de mitjans actual haurà de fer la seva reconfiguració. Com es finançaran aquests productes digitals i quin serà el seu model de negoci? Encara no s’ha obtingut el model de negoci real, que s’haurà de redefinir. El pastís publicitari s’ha reduit i han aparegut més mitjans. Tot això haurà de definir un nou model de gestió dels mitjans de comunicació, i probablement haurà d’ésser molt diferent a l’actual.

• Diari digital amb accés de pagament?

  No, això no. Ni ha funcionat el diari digital amb accés de pagament, ni l’intermig, és a dir, que només es podien veure fotografies en baixa resolució i els dos primers paràgrafs i llavors pel següent calia pagar. No ha funcionat… Però algun model cal, algú haurà de finançar.

• Una alternativa fora de la publicitat?

  No ho sé. Però que caldrà tenir una alternativa, segur.

• A nivell de fiabilitat de la informació, encara que la gent consulti cada vegada més Internet, se li dóna el mateix valor?

  Per confirmar allò que es rep per un canal no tradicional encara es va al mitjà tradicional, és igual que sigui en paper o en digital, però al mitjà tradicional. La fiabilitat ja no és un problema de suports, sinó de qui et dóna aquella informació, que sigui una capçalera de referència.

• Internet, amb els blocs i altres eines, dóna moltes opcions a tothom de pujar informació i treballar-la. És possible que un ciutadà sigui periodista sense tenir la formació?

  No. Hi ha hagut un error i és denominar periodisme ciutadà a aquesta generació de continguts informatius generats per qualsevol persona. No la critico, és important que qualsevol pugui generar continguts informatius. Però quan una persona destina quatre anys a formar-se com a periodista adquireix uns hàbits, una formació, un comportament amb les fonts, una sèrie d’instruments i de formes de comportament i de reflexió que un ciutadà del carrer no té. La rigorositat per a treballar amb les fonts és un dels elements clau. Com ho farà el ciutadà? Sabrà plasmar aquests continguts de manera que siguin noticiosos i no tendenciosos? Al final el que es produeix és una sobreinformació per saturació. El que li manca a Internet és qui garanteix que allò que s’explica és cert.

• Així el periodisme ciutadà…

  Jo intentaria buscar uns altres termes. Periodisme ciutadà… per a mi no és periodisme, és una manera de generar informació però sense la rigorositat que ens hauria de garantir el periodisme. Una altra cosa és que hi hagi periodisme ciutadà que si que tingui aquesta rigorositat i aquestes maneres i rutines.

• És gràcies a Internet que existeix aquest fenomen?

  Hi ha mitjans en paper que han intentat buscar una fòrmula similar. Internet el que ha fet és multiplicar-ho.

• Les possibilitats d’informació que es donen en un forum o en un xat a Internet i que els mitjans tradicionals han incorporat amb comentaris sobre les notícies és similar o, malgrat la possibilitat de comentar, la comunicació en els mitjans tradicionals continua essent unidireccional?

  Aquí ens trobem amb una informació que després té uns posts d’opinió, ja no parlaríem de periodisme informatiu sinó d’opinió. Evidentment això democratitza la possibilitat d’opinar, però no de generar informació, i en el cas que generés informació s’haurien de contrastar aquests continguts. A mi el que em preocupa és que qualsevol pot dir el que vulgui, i no passa res, i quan un periodista diu quelcom és perquè suposadament, o almenys idílicament, ho té contrastat. Aquesta és la gran diferència. El treball dels periodistes requereix una responsabilitat absoluta, estem jugant amb informació, amb temes que són susceptibles i que poden afectar a persones. Allò important és ser bons professionals i contrastar, treballar, analitzar i no publicar res sense que estigui perfectament justificat, argumentat i documentat. Aquesta és la diferència d’un periodista enfront el que pot dir qui vulgui.

Per Alexandra Aragón Ferrón

La rapidez con que Susan Boyle se ha hecho popular en cualquier parte del mundo es un ejemplo de hasta qué punto han evolucionado los medios de comunicación gracias a las nuevas tecnologías, que ya no son tan nuevas.

Hace unos años, la máxima aspiración mediática de una persona como Susan Boyle seria sus cinco minutos de fama en televisión. Pero una cosa es aparecer en la pequeña pantalla unos pocos minutos y otra que estas imágenes den la vuelta al mundo, que te llamen “celebrities” como Catherine Zeta-Jones o James Cameron para hacer una película sobre tu vida o una productora de películas pornográficas para comprar tu virginidad ante las cámaras por un millón de dólares. Ahora, con el mundo convertido en un inmenso “patio de vecinos”, no hay fronteras ni imposibles.

El “fenómeno Boyle” se ha expandido gracias a la miles de blogs que han hablado sobre el programa y han enlazado el video (debidamente subido a youtube). Lo que más llama la atención es cómo todo este revuelo en la blogosfera ha conducido a los medios de comunicación tradicionales a dedicar su tiempo y espacio a hablar sobre Susan. En ente caso, ¿podemos decir que marcan la agenda setting de los medios tradicionales?

Si fijamos la vista atrás, encontramos casos similares, aunque de distintas temáticas, en los que los blogs han influido directamente sobre los medios tradicionales. Este es el caso del escándalo “Clinton-Lewinsky”, que se publicó en un blog y de allí fue retomado por el resto de los medios del mundo. Otro caso más reciente es el de la renuncia del gobernador Spitz de Nueva York por sus amoríos con una prostituta que subió fotos de ambos al Facebook.

Hoy en día, la agenda también está guiada por lo que se lee en los medios digitales. La gente ya no habla y debate sobre lo que leyó en el periódico de la mañana sino que también está pendiente de lo que se dice en los blogs y del segundo a segundo que ofrece Twitter y otras redes sociales. Pero como podemos ver en nuestra cotidianidad, no es el ciudadano el único que sigue estas noticias, también lo hacen los medios de comunicación que se hacen eco de las “nuevas” y las adaptan a sus necesidades.

Alba Betrán

És per això que a la xarxa podem trobar diferents directoris que recopil•len exemples d’aquestes webs que promouen la participació entre la comunitat d’usuaris. D’entre aquests hi ha un directori que és considerat com una de les millors recopilacions de webs 2.0 que es pot trobar a Internet.

Es tracta de go2web20.net, el qual recull 2.700 exemples de pàgines webs participatives, a més de facilitar la informació de cadascuna d’aquestes i l’enllaç corresponent. A més d’això, també les agrupa per categories.

En aquest sentit, voldria destacar l’exemple de la secció musical on l’usuari hi pot trobar un recull de 156 webs. En aquest espai hi podem trobar diferents webs interessants, a tall d’exemple Musicovery. Aquesta pàgina, organitzada de manera simple i gràfica, permet escoltar milers de temes musicals i amb diferents opcions: estil, època i ritme. Permet, doncs, sentir les cançons i els discos gratuïtament, però alhora també és una bona manera de promocionar-los.

A continuació, hi ha l’enllaç d’aquest directori que recopila webs 2.0 de la xarxa, i que considero que és interessant fer-hi un cop d’ull.

http://www.go2web20.net/