Sobre Menéame

Fent referència al post que ja es va fer sobre el Menéame, he trobat aquest vídeo en què parla el seu co-fundador i m’ha semblat interessant.

Marta Rubio

Els filtres socials com a nova eina informativa

La convergència de blogs, fòrums i filtres socials (Digg al Regne Unit o Menéame a Espanya) en els que la participació ciutadana és l’objectiu principal, els mitjans de comunicació tradicionals han quedat relegats d’aquesta interactivitat. Actualment, els mitjans de comunicació digitals donen la possibilitat als internautes per participar de les notícies que es publiquen perquè puguin donar la seva opinió, o bé, quan es llegeix una notícia i la curiositat per una paraula o un fet desconegut  l’atrapa, només cal anar a un buscador per saciar aquesta curiositat. A més, els lectors també poden votar les notícies que més els agraden o interessen, com és el cas del Menéame, un portal de notícies que envien els mateixos internautes i que després voten.

En aquest sentit, és molt important el paper que juguen els filtres socials de notícies, com Digg, Reddit, Netscape o Menéame, tal i com dèiem. En aquestes pàgines web els usuaris voten les notícies, que un mateix usuari pot pujar a la pàgina. Així, mitjançant  la votació de les notícies, l’usuari permet que aquesta notícia romangui més temps a la pàgina web i que proporcioni més guanys en publicitat, que en els temps que corren, són molt importants perquè la premsa es mantingui. Aquest tipus de raonaments han portat a què alguns editors es plantegin la idea d’incorporar eines que permetin certs tipus de comportaments socials, com ara, botons que possibilitin que el lector enviï de manera còmoda i ràpida la notícia que acaba de llegir a un filtre social, emmagatzemi la direcció de la pàgina en serveis com del.icio.us (http://del.icio.us) o l’enviï a un altre usuari mitjançant correu electrònic.

La rendibilitat d’aquest tipus d’eines com a generados de visistes és clara, ja que cada vegada que una notícia és enviada a una d’aquestes plataformes i acaba sent portada, es converteix immediatament en la notícia més llegida del dia en el diari corresponent, així com també passa si una notícia és citada en algun dels blogs de referència.

L’augment d’aquest tipus de llocs web, unida a la forta vinculació que provoquen en els usuaris, els converteix en un element molt important, que segurament, formarà part dels diaris del segle XXI.

La progressiva participació dels lectors arriba al punt de que esdevinguin no només opinadors, sinó també enviadors de notícies o votadors o, fins i tot, en elements centrals del procés de producció de les notícies, en reporters ciutadans. Però bé, aquest és un debat que ja hem tractat en aquest blog i que no cal repetir.

Així doncs, l’augment d’aquest filtres socials, més l’augment de l’audiència dels diaris digitals, ja tinguin només edició digital o bé, els que tradicionalment només tenien l’edició impresa i que ara s’han passat també a la xarxa, fan que públic lector internauta s’incrementi d’una manera que fins fa només cinc anys era impensable. D’aquesta manera, perquè el periodisme convencional sobrevisqui a aquesta crisi que està vivint, hauria d’incloure elements que fomentessin la participació ciutada i la interacció entre el mitjà i el seu públic, que sempre se l’ha tractat com ens llunyà i amb poca capacitat de decisió i d’opinió.

Per Marta Rubio Parcet

Nous i vells perills d’internet

Les noves tecnologies han canviat les circumstàncies en què els periodistes fan la seva feina, i no només pel que fa a les rutines de treball, sinó també per la responsabilitat professional, augmentant els problemes i dilemes ètics que existien i creant-ne de nous.

Algunes pràctiques, com el plagi, han viscut un increment impressionant gràcies a la xarxa. I és que internet ens dóna les fonts a les quals es pot copiar, i a més, es converteix una via per difondre-la. Precisament, fa uns dies, es feia públic l’invent d’una empresa catalana per lluitar contra el plagi i descobrir possibles textos copiats, amb la possibilitat, fins i tot, d’identificar-ne la font.

Un altre perill és el que el periodista Àlex Grijelmo anomena “la juxtaposició il·legítima”, és a dir, situar juntes algunes dades que, tot i ser certes per separat, ens porten a una conclusió errònia. Les cerques a Internet ens fan vincular dades que, en condicions normals, són fets inconnexos, fent que el periodista confongui el que és versemblant amb el que és veritat.

La lluita contra l’anonimat és una altra qüestió a vigilar. Tradicionalment, les denúncies anònimes que arriben a un mitjà no tenen valor fins que no les confirma un periodista professional. Tampoc es publiquen opinions fins que s’identifica la persona que les defensa, per exemple, a l’espai de Cartes al director.

Però sens dubte, un dels problemes que més s’ha vist incrementat ha estat el poder per difondre mentides i informació falsa. Si amb els mitjans tradicionals, les calúmnies, les injúries o simplement les mentides circulaven entre els lectors, oients i espectadors, però podien ser reparats i rectificats en part pels tribunals, ara és gairebé impossible.

La força d’internet escampa i difon la informació falsa a una velocitat impossible de frenar. Els tribunals només poden compensar el perjudicat, però quan es produeixen danys contra l’honor o la imatge d’una persona, ni tan sols una sentència favorable per la víctima pot acabar amb ells a internet. El problema, com molts autors apunten, és que amb Internet, les mentides mai moren: com es poden eliminar totes les mentides que s’han escampat indiscriminadament per la xarxa?

Alba Carmona