Obama: el ‘Yes we can’ via internet

Entre el 18 i el 21 de maig té lloc a la ciutat de Barcelona la XI edició del BDigital Global Congress. Es tracta d’una convenció de referència sobre els avenços de les TIC i la seva aplicació en l’àmbit empresarial, tecnològic i social. La seva principal intenció és difondre coneixements sobre aquestes noves tecnologies i ésser un espai de reflexió oberta als espais i la conversió digital.  En l’edició d’enguany, s’han organitzat deu sessions diferents on es tracten temes especialment actuals, en concret de seguretat, salut i mobilitat. També es dedica una jornada al debat sobre els avenços en la societat de la informació que impera actualment.

Una de les conferències que més èxit va tenir va ser la impartida per Rafah Harfoush, la directora de la campanya de comunicació en noves tecnologies de l’aleshores candidat a la presidència dels EUA, Barack Obama, i que finalment es va convertir en el primer president negre de la història del país. Harfoush és experta en nous mitjans de comunicació i en l’impacte que la tecnologia té en les empreses, i col·labora en les organitzacions a construir estratègies efectives amb interacció entre els seus empleats, els consumidors i el públic en general.

En el marc de l’acte inaugural del congrés, el passat dilluns dia 18, Harfoush va intervenir per explicar la seva experiència com a responsable principal de la campanya del candidat demòcrata a través d’Internet. Segons ella, l’èxit electoral d’Obama es va basar, en gran part, en l’ús correcte i adequat de les noves tecnologies per difondre el programa del candidat i donar a conèixer la seva personalitat de forma immediata i eficaç. Harfoush va defensar el fet que van implicar de ple el ciutadà en la causa política, a través de l’ús de les xarxes socials com el ‘Facebook’, el ‘Myspace’ o el ‘Twitter’. “No necessitàvem dependre de la premsa local, només ens limitàvem a penjar un vídeo a la web i milions de persones el veien a l’instant”. Va remarcar que Internet sempre ha d’estar al Server de les persones, per la qual cosa és necessari que tothom s’hi impliqui: “Tota aquesta tecnologia és apassionant, però fonamentalment té a veure amb les relacions humanes, l’aspecte més antic de totes les comunitats”.  Harfoush opina que Europa pot importar aquesta forma de fer política si els partits segueixen dos consells, els que ells van seguir en la campanya d’Obama: “Estar on hi ha la gent i escoltar-la”. Així doncs, avui en dia la massa social s’aglutina a Internet, on rau el centre de la qüestió: si som a Internet, som prop de la gent. “Tot el que vam fer va ser connectar amb la gent, perquè fonamentalment era un moviment sobre les persones.” Ella ha estat capaç d’explicar com els mitjans de comunicació social s’han convertit en una forma per aconseguir una finalitat, “una eina que assoleix una estratègia”.

Però aquest ús de les noves tecnologies no només van representar un bon element ‘publicitari’ per d’Obama, sinó que gràcies a aquest salt a Internet, el candidat va obtenir el 67% dels 750 milions de dòlars totals recaptats per la campanya, a través de donacions via xarxa de 25, 50 i 100 dòlars. Així doncs, una iniciativa que li va sortir rodona al president dels EUA: es va donar a conèixer de forma ràpida, gratuïta i molt extensa i, a més, va obtenir una gran suma de beneficis per al partit.

Web oficial de Barack Obama — http://www.barackobama.com/index.php

Barack Obama a ‘YouTube’, on es poden veure el gran nombre de vídeos de la campanya i també com a president dels EUA — http://www.youtube.com/barackobama

Un dels vídeos promocionals d’Obama amb una cançó basada en el ‘Yes, we can’

 

Anna Julvé Busquets

El fotoperiodismo, leitmotiv de una red social

Las redes sociales han llegado al campo del fotoperiodismo. www.nuestramirada.org es una de las primeras páginas web conformada como red social de este ámbito periodístico, realizada en 2009 por y para los fotoperiodistas profesionales iberoamericanos, siendo éste un espacio en el que intentan conocerse entre ellos y compartir sus ideas y trabajos.

El autor original de la red social, Pablo Corral Vega, es un conocido fotoperiodista ecuatoriano, nacido en 1966, que ha publicado su trabajo en las mejores revistas de su género: National Geographic, New York Times Sunday Magazine, Geo y otras publicaciones internacionales. Además, es autor de cinco libros de fotografía, como Ecuador, de la Magia al Espanto y Andes.

En la red social Nuestra Mirada cada usuario debe ser fotoperiodista profesional y, una vez autorizado, tiene su propia página en la que puede publicar textos, fotografías, videos y también cabe la posibilidad de tener un blog personal. Asimismo, información sobre talleres, encuentros y todo tipo de actos y celebraciones relacionadas con esta área son elementos que ofrece el foro de que dispone la web, siempre, claro está, con la ayuda de todos sus usuarios.

Este participativo lugar de encuentro tiene unas normas, y la primera de ellas es ser selectivo con la información: no colgar excesivas fotos o materiales de mala calidad, hecho que refleja la excelencia que quieren tener y demostrar sobre el material aportado por cada miembro. Además, las fotos son del autor y se respeta rigurosamente el copyright, por lo que rompe el esquema de algunos materiales que se cuelgan en otras redes sociales, en las que pasan a ser públicos. Actualmente en www.nuestramirada.org hay suscritos 1.023 usuarios fácilmente identificables, tanto a ellos como a sus fotografías, en la sección miembros, de la página web. No obstante, este número de afiliados va creciendo poco a poco cada semana.

Uno de los objetivos por el que se ha creado esta red social es por la dificultad que tienen los fotoperiodistas iberoamericanos para hacer llegar su material a las principales publicaciones del mundo. Además, se pretende que sea un espacio puente entre los fotógrafos y los editores que seleccionan el material, incluso que exista la posibilidad de descubrir nuevos talentos del mundo de la imagen congelada.

El proyecto ha sido posible gracias al Centro Knight para las relaciones Internacionales, vinculado a la Universidad de Miami, y al trabajo desinteresado de personas interesadas en Iberoamérica y en su cultura.

MARINA MUÑOZ BENITO

Sobre Menéame

Fent referència al post que ja es va fer sobre el Menéame, he trobat aquest vídeo en què parla el seu co-fundador i m’ha semblat interessant.

Marta Rubio

Els filtres socials com a nova eina informativa

La convergència de blogs, fòrums i filtres socials (Digg al Regne Unit o Menéame a Espanya) en els que la participació ciutadana és l’objectiu principal, els mitjans de comunicació tradicionals han quedat relegats d’aquesta interactivitat. Actualment, els mitjans de comunicació digitals donen la possibilitat als internautes per participar de les notícies que es publiquen perquè puguin donar la seva opinió, o bé, quan es llegeix una notícia i la curiositat per una paraula o un fet desconegut  l’atrapa, només cal anar a un buscador per saciar aquesta curiositat. A més, els lectors també poden votar les notícies que més els agraden o interessen, com és el cas del Menéame, un portal de notícies que envien els mateixos internautes i que després voten.

En aquest sentit, és molt important el paper que juguen els filtres socials de notícies, com Digg, Reddit, Netscape o Menéame, tal i com dèiem. En aquestes pàgines web els usuaris voten les notícies, que un mateix usuari pot pujar a la pàgina. Així, mitjançant  la votació de les notícies, l’usuari permet que aquesta notícia romangui més temps a la pàgina web i que proporcioni més guanys en publicitat, que en els temps que corren, són molt importants perquè la premsa es mantingui. Aquest tipus de raonaments han portat a què alguns editors es plantegin la idea d’incorporar eines que permetin certs tipus de comportaments socials, com ara, botons que possibilitin que el lector enviï de manera còmoda i ràpida la notícia que acaba de llegir a un filtre social, emmagatzemi la direcció de la pàgina en serveis com del.icio.us (http://del.icio.us) o l’enviï a un altre usuari mitjançant correu electrònic.

La rendibilitat d’aquest tipus d’eines com a generados de visistes és clara, ja que cada vegada que una notícia és enviada a una d’aquestes plataformes i acaba sent portada, es converteix immediatament en la notícia més llegida del dia en el diari corresponent, així com també passa si una notícia és citada en algun dels blogs de referència.

L’augment d’aquest tipus de llocs web, unida a la forta vinculació que provoquen en els usuaris, els converteix en un element molt important, que segurament, formarà part dels diaris del segle XXI.

La progressiva participació dels lectors arriba al punt de que esdevinguin no només opinadors, sinó també enviadors de notícies o votadors o, fins i tot, en elements centrals del procés de producció de les notícies, en reporters ciutadans. Però bé, aquest és un debat que ja hem tractat en aquest blog i que no cal repetir.

Així doncs, l’augment d’aquest filtres socials, més l’augment de l’audiència dels diaris digitals, ja tinguin només edició digital o bé, els que tradicionalment només tenien l’edició impresa i que ara s’han passat també a la xarxa, fan que públic lector internauta s’incrementi d’una manera que fins fa només cinc anys era impensable. D’aquesta manera, perquè el periodisme convencional sobrevisqui a aquesta crisi que està vivint, hauria d’incloure elements que fomentessin la participació ciutada i la interacció entre el mitjà i el seu públic, que sempre se l’ha tractat com ens llunyà i amb poca capacitat de decisió i d’opinió.

Per Marta Rubio Parcet

Nous i vells perills d’internet

Les noves tecnologies han canviat les circumstàncies en què els periodistes fan la seva feina, i no només pel que fa a les rutines de treball, sinó també per la responsabilitat professional, augmentant els problemes i dilemes ètics que existien i creant-ne de nous.

Algunes pràctiques, com el plagi, han viscut un increment impressionant gràcies a la xarxa. I és que internet ens dóna les fonts a les quals es pot copiar, i a més, es converteix una via per difondre-la. Precisament, fa uns dies, es feia públic l’invent d’una empresa catalana per lluitar contra el plagi i descobrir possibles textos copiats, amb la possibilitat, fins i tot, d’identificar-ne la font.

Un altre perill és el que el periodista Àlex Grijelmo anomena “la juxtaposició il·legítima”, és a dir, situar juntes algunes dades que, tot i ser certes per separat, ens porten a una conclusió errònia. Les cerques a Internet ens fan vincular dades que, en condicions normals, són fets inconnexos, fent que el periodista confongui el que és versemblant amb el que és veritat.

La lluita contra l’anonimat és una altra qüestió a vigilar. Tradicionalment, les denúncies anònimes que arriben a un mitjà no tenen valor fins que no les confirma un periodista professional. Tampoc es publiquen opinions fins que s’identifica la persona que les defensa, per exemple, a l’espai de Cartes al director.

Però sens dubte, un dels problemes que més s’ha vist incrementat ha estat el poder per difondre mentides i informació falsa. Si amb els mitjans tradicionals, les calúmnies, les injúries o simplement les mentides circulaven entre els lectors, oients i espectadors, però podien ser reparats i rectificats en part pels tribunals, ara és gairebé impossible.

La força d’internet escampa i difon la informació falsa a una velocitat impossible de frenar. Els tribunals només poden compensar el perjudicat, però quan es produeixen danys contra l’honor o la imatge d’una persona, ni tan sols una sentència favorable per la víctima pot acabar amb ells a internet. El problema, com molts autors apunten, és que amb Internet, les mentides mai moren: com es poden eliminar totes les mentides que s’han escampat indiscriminadament per la xarxa?

Alba Carmona

Una web de referencia

El periodismo ciudadano tiene aproximadamente una década de existencia y desde sus primeros pasos en el San José Mercury News de Silicon Valley, California, no ha dejado de ganar adeptos y de plantear nuevos retos a los periodistas y todos aquellos profesionales que se dedican a la comunicación. En su día, Dan Gillmor se percató de que las columnas sobre tecnología que escribía en su blog tenían más éxito que en la versión escrita del diario.
El periodismo ciudadano tiene aproximadamente una década de existencia. Desde entonces aumentan imparables los contenidos web y las páginas en los que los ciudadanos pueden participar. La versión digital del diario chileno El Observalotodo recuerda que Oh my news fue uno de los primeros diarios ciudadanos, creado en septiembre de 2000, y llegó a ser referente internacional del periodismo ciudadano.
En este contexto, en el que se democratizan los procesos de gestión de la información, nace un referente del periodismo ciudadano para el mundo hispano. Periodismo Ciudadano es un proyecto que intenta acercar la sociedad de la información a los espectadores y, viceversa, que sean los propios consumidores de información los que generen contenidos e incluso informen prácticamente en tiempo real de la última hora.

Los miembros de Periodismo Ciudadano se definen como partícipes de un espacio dedicado al debate. Se trata, también, de una puerta abierta para conocer, mediante sus noticias y aplicaciones, los espacios digitales que generan información e incluso son noticia por el mal uso de sus usuarios o el elevado impacto que tienen en el mundo real.
Entrando en esta página los lectores podemos ponernos al día y seguir la actualidad más inmediata de aquello que ocurre, no solamente dentro de las corrientes del periodismo ciudadano, sino incluso de las novedades que se producen dentro del mercado digital a través de la creación de nuevas plataformas, asociaciones y flujo de ideas entre internautas. En un grado más de implicación, el periodismo ciudadano en general y el dinamismo de este portal en particular, pueden iniciar el camino a una nueva forma de comunicar basada, no ya en la generación de contenidos, sino en la síntesis y gestión de esos contenidos de forma más funcional y sencilla para el internauta, con el objetivo de ahorrar tiempo y mejorar el rendimiento.
El equipo formado por Óscar Espíritusanto, Rosa Jiménez Cano, Jacinto Lajas, Paula Gonzalo, Manuel Maqueda y Antonio Fumero, así como la colaboración de Jaime Estévez, Fernando Nuño Santana, Emilio Pérez del Yerro y Rut Munguira priman la calidad de los contenidos y ofrecen a sus lectores una gran base de recursos para poder conocer las últimas novedades acerca del periodismo ciudadano. Esos mismos contenidos permiten navegar transversalmente por la red fomentando así una función pedagógica en el espectador que tal vez los responsables de la web no pensaron que pudiese ocurrir. Felicidades.

Daniel Vilosa Blanchod

Alternativa als programes de descàrrega

Els programes de descàrrega van significar un boom en el seu moment. Et permetien baixar-te diversos arxius, entre ells pel·lícules i discs que acabaven de sortir. Ara sembla que això s’està superant i ha sorgit un altre fenomen: pàgines web on els usuaris pengen les pel·lícules que volen i no fa falta descarregar-les per visionar-les, es veuen en la mateixa pàgina web. Això suposa avantatges que no tenen els programes de descàrrega, ja que la rapidesa és molt més gran i no s’ha d’esperar, hi ha multitud de pel·lícules i sèries per tots els gustos, no es descarreguen virus ja que la web està controlada,… Crec que això fa que la gent es decanti per aquest tipus de pàgina i ha abandonat els programes p2p. Almenys això és el que he vist amb la gent del meu voltant. Fa més d’1 any van començar a utilitzar aquestes webs i des de llavors tenen l’altre tipus de descàrrega abandonat.

Divxonline.info és una de les pàgines més completes que hi ha. Hi trobem sèries i pel·lícules de tot tipus. Estan organitzades per plataforma (megavideo, divx…) i per gèneres. Un cop vista la pel·lícula la gent pot comentar què li ha semblat, tot i que està controlat perquè la gent no posi més del compte, com per exemple, el final de la pel·lícula. Cal dir que des que aquesta pàgina va començar ha patit modificacions. Va començar sent exclusivament gratuïta, i ara, tot i que també segueix sent gratis, els que no paguen tenen desavantatges. Per exemple, per veure una pel·lícula de Megavideo, pots veure 70 minuts seguits, i quan sobrepasses aquest límit, has d’esperar 54 minuts per continuar veient la pel·lícula. La forma que t’ofereixen per evitar aquests talls en el servei és subscriure’s a Megavideo  i pagar una quota. D’aquesta manera pots veure pel·lícules de manera il·limitada.

Trobo que un projecte que inicialment era gratuït, s’ha convertit en un negoci. Han vist que poden fer més diners que solament amb la publicitat i ho estan aprofitant en detriment dels usuaris. Tot i així, surt més a compte tenir paciència i esperar per veure la pel·lícula completa (o començar a carregar-la una estona abans de veure-la perquè quan la vagis a veure la limitació de 54 minuts hagi desaparegut) que no pas anar al cinema ja que avui dia està molt car.

Rebeca Escolano Nogueira